La nostra història

A la meva família es fa pa des del 1932. No ho dic com una data bonica, sinó com un punt de partida molt concret.
Aquell any el meu besavi va començar a treballar com a forner i el pa va passar a ser el centre de l’ofici familiar. En aquell moment el pa no era una elecció ni una experiència. Era una necessitat, i fer-lo bé era una responsabilitat diària.

Durant molts anys, l’obrador va ser això: feina constant i compromís. El pa es feia amb el que hi havia i amb el que sempre havia funcionat.
Farina, aigua, sal i massa mare. El coneixement no es guardava en llibres ni en discursos, es transmetia treballant junts.
Mirant com es feia el pa i repetint-lo cada dia fins que sortia bé.

Als anys cinquanta, la família va assumir més pes. Més producció, més clients i més responsabilitat.
L’obrador va créixer perquè feia falta, no perquè es busqués créixer. El centre continuava sent el mateix: fer pa i fer-lo bé.
Complir. Ser-hi cada dia. Que la gent sabés que podia confiar en aquell pa.

Als anys vuitanta va arribar una altra etapa important. La meva família va sortir fora, va viatjar i va conèixer altres maneres de treballar.
Això va canviar la manera d’entendre la fleca com a negoci. Va ser aleshores quan vam començar a incorporar serveis com el cafè a les fleques i a pensar els espais d’una altra manera, adaptant-nos a nous hàbits sense deixar de fer pa.
La base no va canviar. El pa continuava sent pa, i el temps continuava formant part del procés.

A finals dels noranta va arribar un moment clau.El món del pa va començar a canviar molt ràpid.
Produir més, més ràpid i més barat va passar a ser la norma. Hi havia opcions per créixer, però implicaven canviar massa coses.
Aquí la meva família va prendre una decisió difícil i molt conscient: aturar-se abans que continuar per un camí en el qual ja no es creia.

Els forns es van apagar durant un temps. No perquè l’ofici s’hagués perdut, sinó perquè es va decidir no continuar treballant d’una manera que no encaixava amb el que s’havia après durant generacions.
El pa, la massa mare i tot aquell coneixement es van mantenir a casa, igual que la manera d’entendre l’ofici.

Jo he crescut amb tot això. Amb la història molt present i amb el respecte pel que s’ha fet abans.
Però també he après pel meu compte.
He estudiat, he treballat, he provat, m’he equivocat i he tornat a començar.
He après tècnica, ciència i processos que em permeten ser més precís i més constant, sense trencar amb la base del pa que sempre s’ha fet a casa.

Avui treballo amb aquesta herència i amb el que jo mateix he après. Mantinc la massa mare, els temps llargs i els quatre ingredients de sempre.
I al mateix temps poso en marxa noves maneres de cuidar aquest pa, sense tocar-lo, sense canviar-lo i sense afegir res que no hi hagi de ser.